La situació cultural d’Alacant no és fruit de la mala sort ni d’un error puntual. No ha passat de sobte. S’ha anat fent, a poc a poc, durant anys. Com s’assequen les parets quan ningú no repara una gotera.
El resultat és el que veiem hui: una ciutat amb ciutadania viva i inquieta, però amb unes institucions incapaces de donar-li resposta. Entre una cosa i l’altra, un buit que ja fa massa temps que dura.
Durant dècades, Alacant ha tingut un mateix fil conductor polític. Amb breus interrupcions, el Partit Popular ha governat la ciutat durant més de trenta anys. I en tot aquest temps s’ha anat imposant un model clar: construir, vendre, convertir el centre històric en aparador.
L’especulació immobiliària ha marcat el ritme, mentre la vida veïnal i la identitat cultural quedaven en segon pla.
El punt d’inflexió va arribar fa anys, quan decisions com l’acomiadament de l’arquitecte municipal Luis Cantallops van deixar clar cap a on s’inclinava la balança. No cap a un projecte de ciutat, sinó cap als interessos dels promotors.
El resultat és visible a simple vista.
El centre d’Alacant s’ha buidat de llibreries, de cinemes, d’espais on passar el temps sense consumir. En canvi, s’ha omplit d’apartaments turístics, franquícies i terrasses.
La ciutat ha deixat de ser un lloc on viure per convertir-se en un escenari.
El PP va sembrar aquest model i ara en recollim les conseqüències: una ciutat sense projecte cultural propi.
En l’actual legislatura, lluny de corregir-se, la situació s’ha agreujat. Tot i no formar part formal del govern, VOX n’és una peça clau. El PP necessita els seus vots per governar, i aquesta dependència ha acabat traduint-se en una assumció progressiva de la seua agenda. També en cultura.
El cas més evident és l’intent de declarar Alacant una “ciutat castellanoparlant”.
Un gest simbòlic, però profundament agressiu, que nega la realitat bilingüe del territori i que marca una línia perillosa. Quan la cultura es converteix en camp de batalla identitària, el que es destrueix no és només una llengua: és el debat, la pluralitat i la memòria compartida.
Mentrestant, només cal mirar al voltant per entendre que no es tracta d’una qüestió de mida ni de recursos. Elx, a només vint quilòmetres, és una ciutat comparable en població i entorn econòmic. Però ha fet una altra tria.
No s’ha limitat a viure del seu patrimoni reconegut, sinó que ha construït una xarxa cultural viva: un Teatre Municipal actiu, suport al teixit associatiu, biblioteques, museus.
Ha sabut combinar patrimoni i creació sense expulsar la vida del centre. Allà, la cultura forma part del projecte de ciutat.
Si mirem València, el contrast encara és més clar. Amb totes les seues contradiccions, ha entés que la cultura no és un luxe ni un decorat, sinó un dret ciutadà i un motor econòmic amb identitat.
Equipaments, barris creatius, festivals, programació estable. No tot funciona, però hi ha una idea al darrere.
A Alacant, eixa idea es perd entre disputes competencials i una manca crònica de visió.
El cas de la Biblioteca Pública Azorín és el millor exemple d’aquest laberint. Un edifici tancat o infrautilitzat. Un servei essencial que no acaba de funcionar. I ningú que n’assumisca la responsabilitat.
L’Ajuntament diu que és cosa de la Generalitat. La Generalitat parla de recursos limitats i mira cap a l’Ajuntament. L’Estat queda lluny, abstracte.
Al final, el ciutadà es queda sense biblioteca i sense resposta.
Aquesta confusió no és accidental: és el mecanisme perfecte per no fer res.
Darrere d’aquesta inacció hi ha un model de ciutat que ha prioritzat allò efímer: el bar, la terrassa, la festa puntual. I ha menystingut tot allò que construeix comunitat a llarg termini: els llibres, el teatre, els espais de pensament.
No és una errada. És una elecció sostinguda en el temps.
Enmig d’aquest panorama, l’única llum encesa és la ciutadania. La mobilització per la Biblioteca Azorín ho demostra. Gent diversa, cansada de promeses buides, que s’organitza per exigir allò més bàsic: un servei públic digne.
No demanen res extraordinari. Reclamen drets. Les concentracions davant la Casa de les Bruixes diuen més que qualsevol declaració institucional.
Mostren que hi ha una societat que no està disposada a renunciar a la seua cultura mentre les administracions es passen la pilota.
Quan les institucions fallen, la comunitat pren la paraula.
Alacant ha arribat a un punt de decisió. No valen més excuses. Cal lideratge a l’Ajuntament, un acord real amb la Generalitat, transparència en la gestió i suport a la iniciativa ciutadana.
La crisi cultural que viu la ciutat és, en realitat, una crisi de democràcia local.
Alacant haurà de decidir si vol continuar sent només un lloc de platja i oci nocturn, o si vol tornar a ser una ciutat amb vida pròpia. El mirall d’Elx demostra que hi ha una altra manera de fer les coses.
La ciutadania ja ha fet el pas. Ara falta que qui governa deixe d’esquivar responsabilitats abans que la ciutat quede reduïda, definitivament, a soroll, pixum i decorat.
