Si algú us demanara ara mateix que nomenàreu, sense pensar massa, tres referents literaris o culturals indisputables i contemporanis de la ciutat d’Alacant, quins noms us vindrien al cap?
Potser, després d’un silenci incòmode, apareixeria un escriptor del segle passat, un pintor ja desaparegut o el nom d’un edifici emblemàtic com el Castell de Santa Bàrbara o el MARQ.
Però algú viu? Algú que, amb la seua obra i la seua presència pública, estiga teixint hui el relat del que és —i del que podria ser— aquesta ciutat?
El buit que sol seguir a la pregunta no és casual. És el símptoma d’una malaltia crònica: Alacant pateix una escassetat greu de referents literarioculturals per a la immensa majoria dels seus habitants.
No es tracta, cal dir-ho clar, que no hi haja creadors. N’hi ha, i molts, lluitant des de la trinxera de la precarietat.
Hi ha poetes en cafeteries, novel·listes en llibreries menudes, artistes en tallers compartits i músics en sales de concerts subterrànies.
El talent no falta. El que sobra és invisibilitat.
I aquesta invisibilitat no és natural: és el resultat d’un ecosistema cultural fallit, un ecosistema que durant dècades ha prioritzat el totxo turístic per damunt de la construcció de símbols compartits.
Mentre ciutats veïnes o de mida semblant han sabut construir narratives culturals contemporànies al voltant de figures concretes —escriptors, intel·lectuals, artistes visuals convertits en consciència crítica del lloc—, Alacant sembla haver renunciat a aquest exercici.
Ací, el principal referent cultural ha acabat sent el buit mateix: la mercantilització del centre històric, la conversió de la platja del Postiguet en una postal repetida fins a l’esgotament.
La imatge que projectem cap a fora i, el que és pitjor, que assumim cap a dins, és la d’una ciutat de consum, no de producció; de pas, no d’arrelament.
La conseqüència d’aquest buit és una pèrdua profunda d’identitat narrativa. Sense històries noves que ens expliquen qui som, ens aferrem a les velles, que cada vegada ressonen menys en una realitat canviant.
Sense veus contemporànies que posen paraules al malestar davant la turistificació, a la fascinació pel mar o a la complexitat d’una ciutat migrada i migrant, el relat col·lectiu s’empobreix.
La majoria dels alacantins —especialment les generacions més joves— no poden reconéixer-se ni projectar-se en un relat cultural propi que vaja més enllà de les Fogueres o de la visita escolar al museu.
És com si haguérem perdut l’equipatge simbòlic necessari per al viatge cap al futur.
De qui és la culpa? La responsabilitat, com quasi sempre, és compartida.
La política municipal, amb una miopia persistent, no ha creat les condicions —ni els espais, ni el suport institucional, ni la difusió— perquè aquests referents emergiren i es consolidaren.
Equipaments com el Teatre Principal o les mateixes Cigarreres podrien ser plataformes clares, però una programació sovint erràtica o poc comunicada no acaba de generar vincles sòlids amb la creació local.
El sector privat, per la seua banda, ha mirat més cap al turista ocasional que cap al ciutadà que hi viu.
I la premsa local, amb honroses excepcions, dedica més espai a la crònica social o a l’entreteniment que a una crítica cultural sostinguda, capaç de fer visibles trajectòries.
Hi ha, però, un altre factor més subtil: la pròpia dinàmica social alacantina.
En la nostra idiosincràsia persisteix una certa reticència a reconéixer referents propis, una desconfiança envers l’intel·lectualisme que, mal entesa, acaba ofegant l’artista seriós.
Es valora més l’èxit exterior —triomfar a Madrid— que la influència interna.
No construïm referents perquè, en el fons, desconfiem del poder de la cultura com a motor de canvi i com a font d’orgull col·lectiu.
Aquesta manca de referents no és una anècdota. És una errada estratègica.
Una ciutat sense veus pròpies fortes està condemnada a ser narrada per altres, a assumir relats vinguts de fora, sovint simplificats i estereotipats.
I, sobretot, queda indefensa davant d’aquells que sí tenen un relat clar, però reduccionista i excloent, disposats a omplir el buit amb una sola bandera i una sola llengua.
Recuperar l’equipatge perdut exigeix un acte de voluntat col·lectiva.
Exigeix polítiques que no es limiten a programar actes, sinó que cuiden trajectòries, que apadrinen carreres, que creen premis amb ressò, que porten els creadors als barris i a les escoles.
Exigeix mitjans i xarxes locals que miren cap a qui està creant ara, ací.
I exigeix, sobretot, que comencem a llegir-nos, escoltar-nos i mirar-nos amb la mateixa seriositat amb què esperem que ens miren des de fora.
Alacant no pot ser només l’escenari. Ha de ser també l’autor.
I per a això necessita, amb urgència, trobar la seua pròpia veu. O, millor dit, les seues veus.