Hi ha ciutats que et reben amb un somriure immediat. Alacant no és d’eixes. Alacant s’amaga, et fa esperar, et prova amb silenci i paciència. I quan finalment et deixa entrar, descobreixes que cada racó té una història que tremola dins teu, com un secret que només confia als qui s’atreveixen a quedar-se.
Caminar per Alacant és sentir-la respirar. Les façanes blanques del barri de Santa Creu, el murmuri del mar que arriba de lluny, la pedra que encara guarda l’eco dels qui van viure abans que nosaltres… Tot et recorda que aquesta ciutat no s’ha deixat véncer mai.
Des del Tossal de Manises, tot és clar: la badia, l’horitzó, els vaixells que entren i surten com si hagueren llegit la història abans que nosaltres. Els ibers ja ho van saber: un lloc alt, amb vista, perfecte per observar el món i defensar-se. Després van arribar els grecs, comerciants i navegants, amb els seus noms i llegendes que es barrejarien amb la ciutat, deixant rastres subtils en els ports i els carrers. Els cartaginesos fundaren Akra Leuké, la Muntanya Blanca. Els romans, amb ordre i geometria, la batejaren Lucentum, la ciutat de la llum. I els musulmans, amb la seua mirada persistent, la van anomenar Laqant, deixant la petja del Benacantil, el morro de pedra que encara guarda la ciutat.
Tres mil anys de cultura, noms i civilitzacions que es superposen, que observen i defensen el territori. Tres mil anys de lluita, d’adaptació i de resistència. I quan mires cap a la mar, sents que la ciutat encara observa: no només per defensar-se, sinó per entendre’s a ella mateixa, per recordar que tot passa, però Alacant continua.
Si hi ha un cor que bateja amb força, és el Castell de Santa Bàrbara, conegut fins al segle XVIII com el Castell del Moro. Allà dalt, sobre la roca, no només es veu la ciutat: es veu la força de qui no es rendeix. Cada baluard, cada mur, cada pedreta guarda un cant silenciós de paciència i dignitat.
El castell no només va ser fortalesa: va ser també presó, testimoni dels qui van passar-hi llargues estades entre murs i ombres. Pujar-hi és una lliçó: entendre que la història no és només dates i batalles, sinó la manera com una ciutat aprèn a aguantar, amb calma i determinació. I al mateix temps, amb un somriure menfotista que diu: “Ho he vist tot, i continue ací”.
La ciutat marcada
Alacant va viure la seua etapa més fosca al final de la Guerra Civil i durant els anys de repressió postguerra. Cada 20 de novembre, la ciutat sencera s’aturava per la por. Les campanes deixaven de sonar, els carrers quedaven deserts, i la gent era obligada a alçar el braç, sotmesa als crits i a la imposició dels vencedors d’una guerra feta contra el poble. La memòria de l’execució de José Antonio, portada a terme en aquesta ciutat, la va marcar profundament. Aquell gest va deixar una empremta que va fixar Alacant en la història amb un segell fosc, impossible d’oblidar.
Fins i tot es va parlar de canviar-li el nom a “Alicante de José Antonio”, un intent d’atribuir-li una identitat que molts alacantins no volien. Però la ciutat, silenciosa i persistent, va resistir. Alacant no es va deixar tancar dins d’una història aliena: va continuar vivint, amagant la por dins dels murs i traient a fora la seua llum quan podia.
El menfotisme del cor
Hi ha una cosa que no s’explica en cap guia: el menfotisme alacantí. No és desídia, ni indiferència. És cor, és vida, és la manera com la gent s’enfronta al món sense deixar-se encadenar per la pressió dels altres.
Els alacantins miren el món amb distància, amb una elegància discreta. No renuncien, però tampoc no es preocupen de tot. És un menfotisme que és alhora rebel, tendre i valencià: la ciutat sap que no cal córrer darrere de res que no siga essencial. I aquesta actitud s’infiltra en tot: en els oficis que persisteixen, en les torres que encara vigilen l’horta, en la manera com la gent somriu tot i els problemes.
Una ciutat que brilla
Al barri de Santa Creu, pujant des de Santa Maria, tot és llum. Les façanes blanques, els carrers que s’estrenyen, l’ermita de Sant Roc, i el parc de la Ereta: tot et recorda que Alacant sap mostrar-se i amagar-se, alhora.
Akra Leuké, Lucentum, Laqant. Tres llengües, una mateixa arrel: la llum. La mateixa llum que, des de fa milers d’anys, acompanya els alacantins i els qui s’hi queden.
Alacant, ciutat que no es rendeix
Al final, Alacant és això: resistència i paciència. Castell que vigila i ha estat presó, torres que observen, oficis que persisteixen, menfotisme que desafia el món. Una ciutat que mesura el país des del seu mar, que abraça la història dels qui van fugir, que guarda els noms i llegendes dels ibers, grecs, cartaginesos, romans i musulmans, i que no permet que una repressió ni un nom imposat li treguen la seua identitat.
És recolliment i llunyania, és paciència i orgull. És Alacant, la ciutat que, encara que tot passe, continua ací. I en eixe continu, en eixe batec pausat i orgullós, hi ha una promesa silenciosa: mentre hi haja qui la mire i l’estime, Alacant no s’apagarà mai.