En una conversa amb un llibreter del carrer Major, li pregunte quins llibres recomanaria per conéixer Alacant. Després d’un silenci i d’una mirada per damunt de les ulleres, respon: “Cap. I tots.” Aquesta paradoxa sintetitza l’essència d’Alacant literària: una ciutat repetidament narrada i, alhora, inabastable. Té autors, però manca una novel·la que l’explore en la seua totalitat; té poemes, però no una epopeia que la consagre. És, en definitiva, un territori que viu d’esquena als seus llibres mentre els forasters la descobreixen.tat sense cronista
Durant segles, Alacant no va disposar de cronistes que la narraren des de dins. Les cròniques medievals documenten conquestes, Jaume II i l’expulsió dels moriscos, però ho fan com a relats de fets, sense introspecció ni subjectivitat. La ciutat hi apareix com a escenari de batalles i objecte de desig, mai com a espai on els individus viuen, estimen i moren.
El primer intent de representar Alacant en la literatura és atribuït a Pedro Montengón, jesuïta exiliat a Itàlia després de les reformes borbòniques. En la seua novel·la Eusebio (finals del segle XVIII), Alacant emergeix per primera vegada com a ciutat escrita, encara idealitzada, com a escenari pedagògic de la Il·lustració. El nom queda fixat en les pàgines, i amb ell, la ciutat comença a existir en la literatura.
Al llarg del segle XIX, es publiquen nombroses novel·les i fulletons alacantins, especialment destinats a un públic femení urbà. Tanmateix, la ciutat com a espai real apareix poc o gens: els carrers i les places són indeterminats, els paisatges reutilitzats de textos anteriors. Els autors semblen considerar que detallar la pròpia ciutat seria impúdic o vulgar, com assenyala Juan Antonio Ríos Carratalá: “El realisme hauria sigut impúdic.” Així, Alacant continua esperant la seua representació literària autèntica.
José Martínez Ruiz, conegut com Azorín (Monòver, 1873), aconsegueix projecció universal però només després d’exiliar-se a Castella. La seua obra sobre la Generació del 98 fa emergir un paisatge castellà excepcional, però Alacant hi torna recurrentment a través del record i la infància. En textos com Las confesiones de un pequeño filósofo, la ciutat apareix com a concepte abstracte i metafísic, una Alacant interior, feta de percepcions i memòria, més que de geografia concreta.
Als anys trenta, Miguel Hernández emergeix com a primera veu poètica rellevant de la regió, encara que originari d’Oriola. La seua obra, intensa i lligada al territori, obri un camí en la literatura alacantina contemporània. La Guerra Civil i la repressió postguerra imposen dificultats considerables: els escriptors que romanen a la ciutat, com Rafael Azuar, Enrique Cerdán Tato, Vicente Ramos o Manuel Molina, han de sobreviure en un entorn literari feble, on les publicacions locals són efímeres i els llibres es perden ràpidament.
Durant els anys setanta, Lluís Alpera, creador del departament de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant, promou un grup de poetes i narradors que escriuen en valencià i sobre Alacant. Entre ells destaquen Joan Valls, Carmelina Sánchez-Cutillas i Josep Palàcios, autors que documenten la ciutat des de dins i per als habitants. La mirada de Carmelina, especialment, transforma la ciutat en protagonista, encara que en el marc d’una novel·la més gran que incorpora paisatges, població i quotidianitat.
No obstant això, els reptes persisteixen: un mercat editorial feble, la lenta normalització lingüística i un públic limitat releguen moltes obres a cercles acadèmics o biblioteques especialitzades.
En l’actualitat, existeix un ecosistema fragmentat però dinàmic. Autors en castellà, com Mariano Sánchez Soler i Paz Castelló, documenten la ciutat des de la novel·la negra i el reportatge urbà, mentre que escriptors en valencià com Joaquim Espinós mantenen viva la flama de la literatura local. La Fira del Llibre d’Alacant reflecteix aquesta realitat: més del 50% dels participants són autors alacantins, indicant un interès creixent en mirar-se a un mateix a través de les pàgines.
Malgrat l’existència de poetes, assagistes i narradors, Alacant encara no disposa de la seva gran novel·la, aquella obra que la consolide i la difonga de manera universal. Barcelona té La ciutat dels prodigis, Madrid La colmena, València L’obra de Joan Francesc Mira. Alacant compta amb fragments, aproximacions i intents, però la seva novel·la emblemàtica encara no ha estat escrita o no ha trobat els lectors que li corresponguen.
Aquesta absència literària, paradoxalment, és part del caràcter únic d’Alacant: una ciutat que continua escapant-se de les paraules, mantenint la seua singularitat i complexitat.
Bibliografia mínima
-
Vicente Ramos: Literatura alicantina (1939-1939)
-
Juan Antonio Ríos Carratalá: Románticos y provincianos (1987)
-
Lluís Alpera: Lírica contemporània i altres escrits (2018)
-
Joaquim Espinós: Estat crític (2018)
-
Obres d’autors vius, adquiribles en la Fira del Llibre d’Alacant