Si Josep Pla haguera buscat un homenot a l'Alacant contemporani, l'hauria trobat en Ximo Caturla. Un home que ha dedicat la vida a una sola cosa: contar històries amb el cor a la mà.
Es diu oficialment Joaquim Gonzàlez Caturla, però tothom el coneix com a Ximo. Va nàixer a Alacant el 1951, i des de ben menut va aprendre l'ofici de narrar de la seua àvia de Sant Joan, que li contava rondalles d'amagatotis . Aquella dona, narradora de vocació, li va encomanar un gust que ja no l'ha abandonat mai.
La seua vida professional ha estat la de catedràtic de Llengua i Literatura a l'institut més antic de la ciutat . Però la seua verdadera vocació ha estat una altra: la de rondallaire. Als anys vuitanta, seguint el mestratge d'Enric Valor, va recórrer els pobles de la comarca de l'Alacantí —Sant Joan, Mutxamel, el Campello, Agost— amb un radiocasset penjat al coll, gravant les històries que contava la gent gran . Era un treball de camp fet durant les vacances, però amb una importància enorme: va salvar de l'oblit un patrimoni oral que s'estava perdent.
D'aquella feina en van néixer les Rondalles de l'Alacantí, i també un descobriment personal: que la llengua d'aquella gent era rica, precisa, plena de paraules que ell no coneixia. La tressa per dir la corda de treballar, la manxenqueta per un peix petit . Caturla va entendre que contar rondalles també era preservar el lèxic.
Després van venir els llibres per a adults. El 1999 va guanyar el Premi Enric Valor de novel·la amb La casa de les flors, ambientada a Alacant durant els mesos de la mort de Franco . Més tard, L'home de l'estació li va valdre el Premi Ciutat de Xàtiva, i El regne de la calúmnia va confirmar una trajectòria sòlida . També ha escrit literatura infantil i juvenil amb una acceptació extraordinària: Tot l'estiu per davant ha acumulat vint-i-set edicions .
El que impressiona de Caturla no és només l'obra. És la coherència. L'escriptora Laura Soler, que li va dedicar el llibre Conversa amb Ximo Caturla, diu que el que més la va impressionar va ser "la coherència absoluta entre la persona, el professor, l'escriptor i el narrador de rondalles". No hi ha fissures entre el que diu i el que fa.
Hi ha una anècdota que el retrata bé. Quan feia classe els divendres a última hora, amb els alumnes esgotats i desmotivats, va fer un pacte: si estaven atents bona part de la classe, al final els contaria una rondalla . I així mantenia viva la curiositat fins i tot en aquell horari impossible. Perquè Caturla té, efectivament, el plaer de narrar amb el cor a la mà.
Això és el que el fa un homenot. No un personatge cèlebre, no un polític, no un home de negocis. Un home que ha fet de la seua vida una eina per mantindre viva la memòria d'un poble, que ha recollit les veus dels que ja no hi són i les ha tornades a contar perquè les generacions futures no obliden d'on venen.
