Enrique Cerdán Tato no tenia una cara agradable. Tenia una cara feta per durar. La llum d’Alacant, blanca i implacable, li queia al damunt sense concessions i no l’afavoria ni el desmentia: el definia. Li marcava els plecs, li accentuava l’aspror, el feia encara més real.
Semblava un home eixit directament del terreny, com una construcció de pedra seca que aguanta perquè ha après, durant anys, a no caure. Es movia amb una lentitud tranquil·la, sense cap gest sobrancer. Parlava poc.
Però els ulls, vius i intel·ligents, amb una tristor antiga, delataven una memòria carregada.
Cerdán Tato portava al damunt tot un segle difícil. No com a teoria, sinó com a experiència. No havia nascut per a ser un lluitador.
Fill d’una bona família alacantina, amb un pare advocat i un futur que podia haver sigut còmode i discret, tenia el camí fet. Podia haver sigut un professional respectat, d’aquells que passegen sense presses per la Rambla al capvespre.
Però va triar una altra senda. Una senda més aspra.
De jove va provar moltes coses —Acadèmia de l’Aire, nàutica, comerç, magisteri— com si buscara, amb una certa urgència, l’eina adequada.
La va trobar: la ploma. No com a adorn, sinó com a ferramenta.
El cos parlava per ell. Sobretot les mans. Mans marcades.
No explicava sovint el que havia viscut, però quan ho feia ho deia sense dramatisme, amb una naturalitat gairebé seca. La clandestinitat, el Partit Comunista, la repressió, no eren idees abstractes.
Eren reunions nocturnes, pisos sense ascensor, el cor accelerat davant cada soroll.
I un dia, la violència directa: li van trencar els dits de la mà. Justament els dits que escriuen. Volien inutilitzar-lo. El van fixar.
A partir d’aquell moment, escriure ja no era una opció. Era una obligació moral.
Cerdán Tato va decidir que el silenci no passaria. Va recórrer pobles, va entrar en cases humils, va escoltar vídues, fills d’afusellats, homes trencats per la presó.
Prenia notes amb la mateixa mà malmesa, amb paciència i rigor.
La lucha por la democracia en Alicante no és només un llibre: és un registre. Va posar noms on només hi havia por. Va ordenar el dolor sense embellir-lo.
La seua vida pública semblava dispersa, però responia a una coherència estricta.
Al matí escrivia Gateras al diari Información, amb una prosa clara, atenta als detalls menuts que expliquen una ciutat.
Al migdia defensava el poble sahrauí amb la mateixa convicció amb què defensava qualsevol causa justa.
A la vesprada, entre papers, cartes i expedients policials, continuava treballant la memòria com qui treballa una terra dura: amb constància.
La Transició la va viure de prop, amb entusiasme contingut i decepcions inevitables. Recordava bé el dia que es va decidir acceptar la bandera rojigualda.
Republicà de cor, va empassar-se aquell tràngol.
Després va ser senador per Alacant. L’home que havia viscut amagat ocupava ara un escó. La història també té aquestes ironies.
Quan va morir, el seu llegat va quedar dipositat a la Universitat d’Alacant: quaranta-dues caixes de papers.
No són només documents. Són proves. Cartes, denúncies, llibres, ordres de detenció, fotografies. Tot allò que explica un home i un temps.
Cerdán Tato no va ser un heroi ni ho va voler ser. Va ser una cosa més rara i més útil: un testimoni.
Un home que no va permetre que el silenci es fera respectable. I això, al capdavall, és el que diferencia els homenots dels figurants.
