Hi ha una manera molt curiosa d’entendre la història: quan els fets no encaixen amb el relat que vols imposar, canvies el relat. I, si encara no n’hi ha prou, canvies la llei. A Alacant, alguns han decidit que la millor manera de resoldre la qüestió del valencià és fer veure que el valencià no hi pinta res. Com si una ciutat poguera canviar de passat per votació plenària. Com si la història fora un reglament municipal que es modifica quan deixa de resultar còmode.
L’Ajuntament d’Alacant, governat per la coalició del PP i Vox, ha tornat a posar damunt la taula la pretensió d’excloure la ciutat de la zona de predomini lingüístic valencià. El 26 de juny de 2025, el ple municipal va aprovar una moció de Vox en aquesta direcció, amb la intenció de modificar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. No és una qüestió menor ni un simple debat sobre classificacions administratives. És una manera d’intervindre en la identitat de la ciutat a través de la llengua, com si la millor solució a un problema de substitució lingüística fora declarar que la llengua substituïda ja no ens pertany.
Però Alacant no va començar a existir el dia que algú va decidir quina llengua havia de parlar-se als seus carrers. Ni la seua història comença amb una enquesta. I molt menys amb una moció municipal.
Una ciutat no s’inventa cada quatre anys
Alacant és una ciutat amb una història llarga, complexa i feta de moltes capes. Però hi ha una cosa que convé recordar: la incorporació de la ciutat al Regne de València al segle XIII va consolidar una vinculació política, jurídica i cultural que ha deixat empremta fins als nostres dies. Amb la incorporació al regne i l’arribada de nous pobladors, el valencià es va convertir en la llengua tradicional de la ciutat, present en la vida pública, en l’administració i en la parla popular.
No cal inventar cap passat gloriós ni convertir la història en una llegenda patriòtica. N’hi ha prou amb mirar els documents, els topònims, les inscripcions i els testimonis que han sobreviscut al pas del temps. La història no necessita que la maquillem. El que necessita és que no la manipulem.
L’edifici de l’Ajuntament conserva inscripcions en valencià que ens parlen d’una ciutat que no necessita cap certificat d’identitat expedit per l’actual govern municipal. També la documentació històrica, les inscripcions i els textos públics ens recorden que el valencià forma part de la història d’Alacant. Una història que no desapareix perquè algú decidisca mirar cap a una altra banda.
I després hi ha els noms. El Raval Roig, el Postiguet, el Pla, el Bacarot, la Serra Grossa, l’Albufereta, el Tossal. Noms que formen part del paisatge quotidià, que han passat de generació en generació i que continuen identificant els nostres barris i paratges. Molts alacantins que no parlen valencià habitualment els reconeixen i els utilitzen sense necessitat de fer cap declaració de principis.
Perquè una llengua també és això: una manera de dir el món que ens envolta. I, de vegades, la memòria d’una llengua sobreviu fins i tot quan hem deixat de parlar-la. Perquè Alacant també parla valencià quan sembla que no ho fa
Hi ha qui vol reduir la identitat lingüística d’una ciutat a una pregunta estadística: quanta gent parla valencià cada dia? La pregunta pot ser útil per a conéixer la situació de la llengua, però no serveix per a esborrar-ne la història.
Si una llengua perd parlants, la resposta hauria de ser preguntar-se per què els ha perdut, quins factors han contribuït a la substitució i què podem fer per a garantir que les generacions futures tinguen la possibilitat de recuperar-la. El que no té cap sentit és convertir la conseqüència d’un procés de substitució en l’argument definitiu per a abandonar la llengua.
Seria com tancar una biblioteca perquè cada vegada hi entra menys gent. O enderrocar una casa perquè fa massa temps que ningú no hi viu.
El valencià ha perdut espais d’ús a Alacant. Negar-ho seria tan absurd com negar-ne la presència històrica. Però aquesta pèrdua no es pot entendre al marge dels processos polítics i socials que, durant segles, han afavorit el castellà en l’administració, l’escola i la vida pública. Després dels decrets de Nova Planta, les polítiques de castellanització i, més tard, la repressió lingüística de la dictadura franquista, la transmissió familiar del valencià va anar afeblint-se en molts entorns.
La ruptura de la transmissió familiar és una de les claus per a entendre la situació actual. Generacions d’alacantins van deixar de transmetre als fills una llengua que havien rebut dels seus pares i avis. No va ser només un canvi d’hàbits: també va ser la pèrdua d'una part de la memòria familiar i col·lectiva.
I ara resulta que alguns volen utilitzar el resultat d’aquest procés com a justificació per a llevar-li reconeixement legal.
Quina manera més còmoda d’esquivar les responsabilitats de la història: primer deixem una llengua sense espais; després, quan perd presència, utilitzem aquesta pèrdua per a justificar que encara en perda més.
Alacant no és només allò que diuen els seus expedients administratius. És també allò que canta, allò que celebra, allò que recorda.
Les Fogueres de Sant Joan, una de les grans expressions col·lectives de la ciutat, tenen en el valencià una part essencial del seu patrimoni cultural. La música festera, els versos, els llibrets, els sainets i tota una tradició popular ens parlen d’una ciutat que ha expressat en valencià una part important de la seua manera de ser.
També hi ha una història cultural que massa sovint queda arraconada. El Tio Cuc, la premsa popular en valencià, el teatre i els autors que van mantindre viva la llengua en moments en què no ho tenien precisament fàcil. Tot això forma part de la història d’Alacant, encara que no sempre ocupe el lloc que mereix en els relats oficials.
La llengua d’una ciutat no es troba únicament en els llibres de gramàtica ni en les converses que podem sentir hui al carrer. També és present en les cançons, en les festes, en els noms dels llocs, en les expressions que han quedat en la memòria i en els documents que algú va escriure fa segles.
I sí, també en allò que hem deixat de fer. Perquè la memòria d’una llengua inclou tant les paraules que encara pronunciem com les que ja no hem ensenyat als nostres fills.
La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983 va establir el marc legal per a la recuperació i la protecció de la llengua, i va incloure Alacant en la zona de predomini lingüístic valencià. La delimitació respon a una realitat històrica i lingüística, no simplement a la llengua que una majoria utilitze en cada moment.
Per això, el debat no es pot despatxar amb un percentatge. La qüestió és què significa el reconeixement d’una llengua pròpia i quina responsabilitat tenen les institucions a l’hora de protegir-la.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha defensat el manteniment d’Alacant en aquest marc de reconeixement. I la mobilització ciutadana ha demostrat que no estem davant d’una qüestió que només interesse a especialistes, filòlegs o persones que es dediquen a estudiar documents antics.
Estem parlant de la ciutat on vivim. De la ciutat que deixarem als nostres fills. D’allò que considerem que forma part del nostre patrimoni i que, per tant, tenim l’obligació de preservar.
Una majoria política pot impulsar una modificació legal. Això forma part del funcionament de les institucions. Però una votació no converteix automàticament en veritat històrica allò que s’aprova. Les lleis regulen la realitat; no tenen el poder de reescriure retroactivament els segles.
Hi ha, a més, una qüestió que sovint s’oblida quan es parla del valencià a la ciutat: Alacant no és una illa separada del seu territori. És la capital de l’Alacantí, una ciutat estretament vinculada als pobles que l’envolten i al conjunt de les comarques meridionals valencianes.
La llengua no entén de fronteres administratives dibuixades per a resoldre una disputa política. Els vincles culturals, familiars, econòmics i històrics entre Alacant i el seu entorn no desapareixen perquè algú vulga presentar la ciutat com una excepció.
Per això, el qu
e està en joc va més enllà d’Alacant. La manera com tractem el valencià a la capital meridional del país envia un missatge a la resta del territori: si una llengua pot perdre reconeixement institucional precisament allà on més necessita suport, quin futur estem preparant per als altres municipis?
La resposta ciutadana també ha sigut clara. La Plataforma per la Normalització Lingüística d’Alacant aplega organitzacions que treballen per la defensa de la llengua, i la iniciativa Alacant no es toca va aconseguir milers de suports en poc de temps. La mobilització del 25 d’Abril a Alacant va recordar que defensar la valencianitat de la ciutat no és una dèria minoritària ni una qüestió que puga quedar confinada als despatxos.
Com van expressar els convocants: som a Alacant perquè volem.
I aquesta frase té una força especial. Perquè no es tracta de demanar permís per a formar part d’una història que ja és nostra. Es tracta de recordar que hi som, que hi hem sigut i que tenim dret a continuar sent-hi.
Defendre el valencià a Alacant no significa negar la realitat castellanoparlant de bona part de la població. Tampoc significa qüestionar la identitat de ningú ni exigir que totes les persones parlen una llengua determinada per a sentir-se alacantines.
Alacant és una ciutat diversa, amb moltes procedències, llengües i maneres de viure. Precisament per això, la defensa del valencià no hauria de ser vista com una amenaça, sinó com la protecció d’un patrimoni compartit. Una llengua no lleva espai a les persones que en parlen una altra. El que necessita és que no li tanquen les portes.
Podem parlar castellà i reconéixer que el valencià és part de la història d’Alacant. Podem haver crescut en una família castellanoparlant i entendre que els nostres carrers, les nostres festes i els nostres topònims expliquen una història que també ens pertany. Podem estimar la ciutat sense haver de renunciar a cap de les seues arrels.
La valencianitat d’Alacant no es vota. La seua història no es reclassifica. I la seua llengua no desapareix perquè algú decidisca que li sobra.
El problema no és que hi haja alacantins que parlen castellà. El problema és pretendre que, per aquesta raó, el valencià haja de deixar de formar part de la ciutat.
La valencianitat d’Alacant no és una concessió administrativa ni una etiqueta que un govern puga posar o llevar segons li convinga. És una realitat històrica, cultural i lingüística. I reconéixer-la no obliga ningú a renunciar a res; al contrari, ens permet entendre millor la ciutat que compartim.
Alacant no necessita que ningú li concedisca la valencianitat. No és un títol honorífic ni una distinció que es puga retirar quan canvia el govern. És part de la seua història, de la seua cultura i del seu territori.
La història d’Alacant no comença amb una moció ni acaba amb una votació. Els seus carrers continuaran conservant els noms que han rebut de generacions anteriors. Les Fogueres continuaran guardant una part de la memòria popular. Les inscripcions continuaran parlant, encara que alguns no vulguen escoltar-les.
I el valencià continuarà sent part d’aquesta ciutat mentre hi haja persones disposades a defensar-lo, aprendre’l, parlar-lo i transmetre’l.
Perquè una ciutat no deixa de ser allò que ha sigut només perquè algú ho escriga en un paper.
La valencianitat d’Alacant no es vota. La seua història no es reclassifica. I la seua llengua no desapareix perquè algú decidisca que li sobra.
